Soc Maria Moragues, una jove periodista, nascuda a aquesta gran ciutat. La veritat jo no puc parlar molt sobre la dóna periodista i treballadora, degut a que aquesta negra situació econòmica sols m’ha permès tindre un poc d’experiència laboral en aquest sector. Però m’agradaria comentar-vos que és per a mi el periodisme i la meua manera de veure aquesta professió com a dóna i com a treballadora.
Vaig decidir ser periodista per poder desemmascarar totes les mentides que envolten aquesta societat tan irreal. Per buscar una solució vertadera als problemes quotidians. Aquestes van ser les raons professionals però les raons personals són que estimava la comunicació i tot allò relacionat amb aquest món tan apassionant. Al octubre de 2007 començà la meua particular aventura.
Era una doneta amb coneixements de xiqueta que esperava ansiosa aprendre tot allò relacionat amb el periodisme. Tenia les mateixes ganes de aprendre que un xiquet de 1 any. Així vaig començar, i el primer dia d’universitat, una escriptora molt famosa ens va fer una d’eixes xerrades introductòries que es suposen que deuen animar als joves estudiants que comencen el que més els agrada, el periodisme. Aquesta senyora ens va comentar que devíem plantejar-nos si volíem treballar com a comunicadors, que aquesta professió era molt complicada i que no ens teníem que quedar en que el periodisme era eixir en la tele i anar-te’n a casa. Fins ací, ho vaig entendre. No tot el món tenia la mateixavisiódel periodisme que jo, que estimava fins a la sacietat ser comunicadora i sabia deboen que consistia. La escriptora va continuar amb la seua ponència i ens va advertir el següent:
«Queatiendanlasniñasde la sala, que se replanten siquierenseguir con laprofesión.» Jo vaig pensar: ja estem una altra vegada amb el mateix. Ella va continuar amb… «Esmuycomplicadoconciliar eltrabajode comunicadora con la vida familiar idoméstica. Lasperiodistasvandandotumbospor elmundoydescuidana sushijos, maridoydemásfamiliares.» En aquell moment totes les dones de la sala vam començar a discrepar i moltes de nosaltres ens vam anar. Jo em preguntava que si no era el mateix que una dóna fora periodista que un home, no tenim les mateixes responsabilitats familiars? No vivim en una societatigualitària? Doncs encara queden dones que no ho pensen i el que es molt més indignant per a mi, escriptores o periodistes. Des d’eixe moment vaig decidir que no tornaria a comprar cap llibre firmat per aquella, perdoneu-me masclista escriptora.
Per a mi el periodisme és molt més que «anar peganttumbosper el món», és un instrument de denuncia de una societat podrida per, entre altres coses, el masclisme. La comunicació es centra en tots i cadascun dels problemes de la societat, a vegades de manera desafortunada. He de comentar-vos un aspecte del periodisme que em dona fàstic. Cóm s’informa sobre noticies relacionades amb el maltractament. Qualsevol informació de la cadena que siga, comptabilitza les víctimes com si foren tomaques, disculpeu, però a mi, m’indigna. No crec que siga el millor tracte per a aquest problema social, que no és aïllat ni molt menys. Els mitjans de comunicació no podem donar-li un sentit tan quotidià a un delit tant greu com és el maltracte o unassassinat. Nosaltres, els periodistes formem part de una cadena. Que si nosaltres incitem o fem com si no passés res, la gent continuaràactuand’aquesta manera. La nostra funció és informar però sobretot conscienciar a la gent dels problemes. Eixa és la vertadera màgia del periodisme.
Quèocorre amb les dones periodistes a la televisió? En moltes ocasions la figura de la dóna és un merofloreroque utilitzen certes cadenes televisives per cridar la atenció delsteleespectadors. Voleu un eixample? SaraCarbonero. Encara no és llicenciada en Periodisme, que per a mi es el de menys, el problema principal recau en la seua poca dedicació i professionalitat. No és gens normal que una dóna estiga a la televisió sols per ensenyar el palmito. En canvi, hi ha grans periodistes a cadenes televisives que la seuaintel·ligènciai professionalitat tapen per complet la seua bellesa. Una de elles, és la granAnaPastor. Que malgrat la crisi i la mà negra de certs partits polítics, ella continua desenvolupant la seua tasca com a comunicadora aCNN+. Televisió Espanyola va decidir prescindir d’ella per qüestions polítiques,AnaPastor no encaixava en la televisió que volia fer aquest nou govern, però va lluitar i va aconseguir un millor lloc de treball, sempre amb decència i amb un fort sentiment pel periodisme.
Aquest és l’exemple que totes les dónes comunicadores deurien agafar, gent que busca un millor futur per a la seua professió, conciliant la seua vida familiar i professional. Sense cap impediment per realitzar la seuafeinai sobre tot sense cap escrúpol per llevar la careta a qualsevol polític corrupte. Aquests són els passos per a aconseguir una societat més transparent i mésigualitària. On la dóna ocupa el lloc que li pertoca, ser una treballadora digna e igual que qualsevol home. On el sexe resulte indiferent, on les qualitats professionals estiguen per damunt de qualsevol paràmetre social. Som dones, treballadores, ames de casa,superwomanso el quevulguendir-mos, però som grans professionals que podem desenvolupar qualsevol tasca amb la mateixa honradesa que un home.
I per a finalitzar, vull dedicar de tot cor aquestes xicotetes estrofes a totes les dones gandianes que lluiten, han lluitat i lluitaran pel que més volen, jo ho faig dia rere dia…
Tot quant et rodeja ho han posat per a tu. No ho mires des de la finestra isentatalfestín.
Lluita pel que vulgues i no desesperes si alguna cosa no ix bé. Hui pot ser un gran dia i demà també.
Un millor futur per a les dones periodistes
Soc Maria Moragues, una jove periodista, nascuda a aquesta gran ciutat. La veritat jo no puc parlar molt sobre la dóna periodista i treballadora, degut a que aquesta negra situació econòmica sols m’ha permès tindre un poc d’experiència laboral en aquest sector. Però m’agradaria comentar-vos que és per a mi el periodisme i la meua manera de veure aquesta professió com a dóna i com a treballadora.
Vaig decidir ser periodista per poder desemmascarar totes les mentides que envolten aquesta societat tan irreal. Per buscar una solució vertadera als problemes quotidians. Aquestes van ser les raons professionals però les raons personals són que estimava la comunicació i tot allò relacionat amb aquest món tan apassionant. Al octubre de 2007 començà la meua particular aventura.
Era una doneta amb coneixements de xiqueta que esperava ansiosa aprendre tot allò relacionat amb el periodisme. Tenia les mateixes ganes de aprendre que un xiquet de 1 any. Així vaig començar, i el primer dia d’universitat, una escriptora molt famosa ens va fer una d’eixes xerrades introductòries que es suposen que deuen animar als joves estudiants que comencen el que més els agrada, el periodisme. Aquesta senyora ens va comentar que devíem plantejar-nos si volíem treballar com a comunicadors, que aquesta professió era molt complicada i que no ens teníem que quedar en que el periodisme era eixir en la tele i anar-te’n a casa. Fins ací, ho vaig entendre. No tot el món tenia la mateixa visió del periodisme que jo, que estimava fins a la sacietat ser comunicadora i sabia de bo en que consistia. La escriptora va continuar amb la seua ponència i ens va advertir el següent:
«Que atiendan las niñas de la sala, que se replanten si quieren seguir con la profesión.» Jo vaig pensar: ja estem una altra vegada amb el mateix. Ella va continuar amb… «Es muy complicado conciliar el trabajo de comunicadora con la vida familiar i doméstica. Las periodistas van dando tumbos por el mundo y descuidan a sus hijos, marido ydemás familiares.» En aquell moment totes les dones de la sala vam començar a discrepar i moltes de nosaltres ens vam anar. Jo em preguntava que si no era el mateix que una dóna fora periodista que un home, no tenim les mateixes responsabilitats familiars? No vivim en una societat igualitària? Doncs encara queden dones que no ho pensen i el que es molt més indignant per a mi, escriptores o periodistes. Des d’eixe moment vaig decidir que no tornaria a comprar cap llibre firmat per aquella, perdoneu-me masclista escriptora.
Què ocorre amb les dones periodistes a la televisió? En moltes ocasions la figura de la dóna és un mero florero que utilitzen certes cadenes televisives per cridar la atenció dels teleespectadors. Voleu un eixample? Sara Carbonero. Encara no és llicenciada en Periodisme, que per a mi es el de menys, el problema principal recau en la seua poca dedicació i professionalitat. No és gens normal que una dóna estiga a la televisió sols per ensenyar el palmito. En canvi, hi ha grans periodistes a cadenes televisives que la seua intel·ligència i professionalitat tapen per complet la seua bellesa. Una de elles, és la gran Ana Pastor. Que malgrat la crisi i la mà negra de certs partits polítics, ella continua desenvolupant la seua tasca com a comunicadora a CNN +. Televisió Espanyola va decidir prescindir d’ella per qüestions polítiques, Ana Pastor no encaixava en la televisió que volia fer aquest nou govern, però va lluitar i va aconseguir un millor lloc de treball, sempre amb decència i amb un fort sentiment pel periodisme.
Aquest és l’exemple que totes les dónes comunicadores deurien agafar, gent que busca un millor futur per a la seua professió, conciliant la seua vida familiar i professional. Sense cap impediment per realitzar la seua feina i sobre tot sense cap escrúpol per llevar la careta a qualsevol polític corrupte. Aquests són els passos per a aconseguir una societat més transparent i més igualitària. On la dóna ocupa el lloc que li pertoca, ser una treballadora digna e igual que qualsevol home. On el sexe resulte indiferent, on les qualitats professionals estiguen per damunt de qualsevol paràmetre social. Som dones, treballadores, ames de casa, superwomans o el que vulguen dir-mos, però som grans professionals que podem desenvolupar qualsevol tasca amb la mateixa honradesa que un home.
I per a finalitzar, vull dedicar de tot cor aquestes xicotetes estrofes a totes les dones gandianes que lluiten, han lluitat i lluitaran pel que més volen, jo ho faig dia rere dia…
Tot quant et rodeja
ho han posat per a tu.
No ho mires des de la finestra
i sentat al festín.
Lluita pel que vulgues
i no desesperes
si alguna cosa no ix bé.
Hui pot ser un gran dia
i demà també.
Gràcies i fins sempre.
No hay publicaciones relacionadas.
Archivos
Categorías
Meta
Calendar